Escena 1

Tot i que això sol passar en totes les classes i hi estan acostumades, han decidit acostar-se al despatx del professor per suggerir fer una ampliació de la llista o bé per demanar permís per fer el treball sobre una autora que no aparegui entre les possibilitats ofertes. Sembla que al professor no li ha fet gaire gràcia.

• Professor: En aquesta assignatura treballem amb les personalitats més destacades de la història de l'arquitectura, no amb homes o dones. La llista és la que és perquè aquestes són les persones que van marcar l'arquitectura del segle XX.
• "No volem posar això en dubte, però és que també hi ha moltes dones arquitectes importants que no apareixen mai a cap classe..." —diu tímidament la Mar.
• "Tan importants no són quan no han aconseguit tenir un espai a les pàgines de la història. Haver de buscar si trobem una dona i li donem protagonisme per ser dona no només és una bestiesa, sinó que encara és més sexista! I és un insult a les persones que valorem la feina feta més enllà del sexe"   -replica el professor."
• "No és la nostra intenció. És simplement que hem portat alguns noms de dona que pensem que també poden valdre per a aquest treball perquè..."   -intenta explicar la Fàtima.
• Professor: Mireu, la tasca és la que és. Ja està explicada i la llista ja està penjada al campus virtual. Aquí no ens dediquem a fer treballs a mida per als estudiants, no anirem canviant les normes cada vegada que a algú li sembli. Ara volem arquitectes diferents, ara que ens donis una setmana extra per entregar-lo... Si hem d'escoltar cada petició no acabarem mai. La resposta a la vostra petició és un no, i punt.

Les dues noies han acabat marxant del despatx frustrades, amb la sensació que no les han volgut escoltar.

La mirada des de la qual s’ha construït la història ha sigut sempre androcèntrica: posant als homes al centre i fent que la participació de les dones en diferents disciplines o no s’expliquin mai o s’expliquin com a pures anomalies. Si bé és cert que al llarg del temps les dones han estat invisibilitzades, menystingudes o directament vetades en certs camps professionals, el fet que no apareguin mai als llibres de text o en els materials docents té més a veure amb la falta de voluntat de trencar amb aquest androcentrisme.

La conducta del professor en aquesta escena potser no trenca de manera directa les normes de la UPC i en aquest relat no hi apareixen de manera directa l’assetjament o la violència. No obstant això, els comentaris posteriors i el fet de desatendre les propostes de les estudiants vers el tema de la representació de les dones fan que les estudiants se sentin incòmodes i menystingudes.