Escena 9

• Sara: Tia, a mi em fa una mica de pal. Aquest noi va com que és supermaco i és el teu col·lega, però només se’t vol emportar al llit. Se li nota moltíssim, per com et mira.
• Cristina: No, Sara, no. A veure, som amics, però ell té clar que això no va per aquest camí. A més, ho vam mig parlar, saps? Li vaig dir que estic pillada pel Mario, perquè ho tingui clar, i sap que ens hem embolicat i tot. Però em cau bé, tia; em ve de gust anar allà on són.
• Sara: Jo prefereixo quedar-me amb les de la classe…

Al final es van quedar amb el grup d’amigues, però al cap d’unes hores el Luis i la Cristina es continuaven escrivint.

Al final va dir a la Sara que anava una estona amb el grup de nois. Quan es van trobar, ella ja portava força estona bevent, però el Luis va insistir a convidar-la a una copa i després a una altra.

La Cristina hi estava a gust al principi, però al cap d’una estona estava una mica marejada de l’alcohol i es va adonar que li estava costant seguir les converses.

Una mica després, el Luis l’agafava per la cintura i li acariciava l’espatlla… I ella se sentia incòmoda. Va intentar apartar-se’n una mica i va treure el telèfon per preguntar a la Sara on eren.

En aquell moment, el Luis, en veure que la Cristina volia marxar, es va oferir a acompanyar-la. Van començar a caminar cap a on se suposava que hi havia la Sara. Van caminar una estona entre la gent i després es van aturar, bastant lluny d’on es feia el concert.

La Cristina va quedar recolzada contra una paret. En aquell moment, el Luis li va fer un petó i la Cristina al principi no va reaccionar, però després el va intentar apartar:

• Cristina: Ai, Luis… que no em trobo bé. Crec que no és el moment, he begut massa.
• “Estàs borratxa, jo també estic borratxo. No passa res” —li va contestar ell mentre continuava tocant-la per dins de la samarreta.
• “Sí, sí que passa…” —va intentar dir la Cristina, però el Luis no la deixava parlar.
• Ella es va sentir atrapada, perquè el cos d’ell no la deixava moure’s ni quasi respirar, li treia un cap d’alçada i era molt més fort que ella. Estava atordida i se sentia sense força, i cada vegada tenia més por. El Luis no la parava de tocar per dins de la roba i de fer-li petons a la boca, al coll… Ella va començar a plorar. "Para Luis, porfa..."—va tornar a dir ella.

En aquell moment un altre grup de gent es va acostar a la zona i ell es va apartar. Se la va quedar mirant, clarament enfadat. Li va dir alguna cosa, però la Cristina ni tan sols no ho va arribar a entendre. Es va asseure a terra i va quedar sense esma, espantada i sense saber què fer.

Al cap d’una estona, va intentar anar a buscar la Sara. Va arribar plorant, descol·locada i confusa, encara molt espantada.

Les amigues es van preocupar d’entrada, però quan ella va començar a intentar explicar què li acabava de passar no en va rebre la resposta que esperava.

• “És que, Cristina, tia, què esperaves? Aquest noi porta estona tirant-te la canya, ja sabies a què anaves” —va concloure la Sara.

La Cristina explica que està tan beguda que no pot seguir les converses ni posar atenció al concert: aquest sol fet ja marca que una persona no pot consentir. El consentiment, perquè sigui vàlid, ha de set actiu, conscient i entusiasta, perquè no només el consentiment té a veure amb “donar permís”: ha de partir sempre del desig.

Les conseqüències emocionals que té aquesta situació per a la Cristina són clares: plor, confusió i por. No obstant això, fins i tot la seva amiga Sara respon davant de la situació culpant-la. Ni el fet que ella hagi estat parlant amb aquest noi o hagi quedat amb ell, ni que hagi acceptat la copa a la qual ell la convidava, res, mai, justifica cap agressió. És una idea que en teoria la majoria de persones tenen clara, però en la pràctica continuen sent idees que apareixen quan parlem d’un cas concret.

Qualsevol persona té dret a flirtejar amb algú i decidir després no tenir-hi cap relació, de la mateixa manera que té dret a iniciar un contacte sexual però després no voler anar més enllà. Sigui el que sigui el que precedeix la situació d’agressió sexual, cal remarcar que mai ningú no es mereix la violència que rep.

La idea que una noia estableix “un deute” que després ha de saldar si no rebutja de manera brutal l’atenció que rep és molt perillosa. Aquest discurs, que en aquesta història el manté la Sara però segurament també el comparteix el Luis, estableix dinàmiques en què es culpa la víctima de la violència rebuda.

Aquesta actitud treu la responsabilitat els agressors i, no només els permet quedar impunes després d’exercir la violència, sinó que també els possibilita que repeteixin una acció com aquesta (o una de més greu) més endavant.