Què podem fer quan arriba al nostre servei una persona que ha patit assetjament o violència masclista

Les persones que reben violència són diverses, de manera que ens podem trobar amb dones de diferents edats, estatus econòmics, manera de ser, manera de vestir, etc. Cal allunyar i desterrar idees com que algunes dones no "ens encaixen com a víctima". En l'imaginari social circulen diferents mites sobre com són les dones que viuen violència masclista o pateixen una situació d'assetjament. Tendim a pensar que són dones sense estudis o no gaire llestes, que venen de famílies molt tradicionals o religioses, que és més comú en dones adultes i que passa molt més entre dones migrades o racialitzades.

Aquestes idees no són veritat: la violència masclista és un problema transversal que afecta tot tipus de dones, més joves i més grans, de tots els estatus socials i econòmics, amb nivells d'estudis diversos, etc.

Aquest estereotip es basa en la idea que les dones tenen alguna característica per la qual són maltractades, com si elles fossin les causants de la violència que reben. Aquest és justament el discurs de l'agressor i cal tenir present sempre que no hi ha res en les dones que activi la violència, que aquesta mai no es pot justificar i que, sigui com sigui la dona, ningú es mereix mai la violència que rep.

Pot ser que la manera com parla o ens explica algú la situació de violència viscuda s'allunyi d'allò que esperem: algunes persones arriben plorant i desmuntades, algunes no poden ni parlar, altres arriben hiperactivades i parlen molt de pressa, altres fan servir l'humor com a autodefensa, algunes han pres una distància emocional terrible i sembla que ho expliquin amb fredor, etc. A més a més, sovint quan una dona explica vivències que són complicades, dures o traumàtiques ho fa amb un relat que ens pot semblar incoherent o desordenat: cal saber que això és habitual, que forma part de les conseqüències de la violència viscuda i que, per tant, ho podem esperar.

No hi ha un únic tipus de víctima

• Evitarem tenir actituds de sorpresa (com si no ens encaixés la història que ens expliquen amb la persona que l’explica).

• Evitarem sempre frases de l’estil “però a una noia com tu, com li ha pogut passar això?” o que transmetin idees similars, tant quan parlem amb la dona com quan hi fem referència si parlem amb altres persones de l’equip.

• Evitarem dir qualsevol cosa que faci pensar que la dona ha fet alguna cosa per causar o merèixer la violència que ha rebut.

Si la manera com la dona ens explica la seva vivència ens sembla estranya…

• no l’hem de jutjar ni qüestionar-la;

• l’hem d’escoltar pacientment;

• no hem de mostrar ni sorpresa ni rebuig;

• no hem de fer inferències personals.

Si el relat de la dona ens sembla incoherent o desordenat…

• hem d’entendre que és conseqüència de la violència;

• hem de ser pacients.

• hem de recollir allò que explica;

• hem de demanar aclariments sobre allò que no hem entès, amb cura i respecte.

• La dona ha d’estar al centre del seu propi procés: no és la nostra feina prendre decisions per ella ni marcar què ha de fer i què no. Sempre serà ella qui prendrà les decisions.

• Respectar el seu ritme: ella sap millor que ningú què necessita en cada moment. No demanarem que ens expliqui res que no vulgui explicar, ni li demanarem que faci res que no vulgui fer. Intentarem facilitar la verbalització de la violència viscuda i la identificació de les necessitats concretes que té, però sense pressionar ni forçar la persona que tenim davant.

• No frustrar-nos: si la dona finalment no accepta l'ajuda que li oferim, si no vol iniciar el protocol, si no vol fer una segona visita, etc., el que hem de fer és deixar clar que la porta sempre està oberta per si vol tornar o per si canvia d'opinió, que podrà comptar sempre amb la nostra ajuda i que no ens ha de donar cap explicació si ella no vol (sobre per què vol abandonar el procés o sobre per què el vol tornar a iniciar, si hi torna).

Assegurar-nos que l'espai físic és còmode i que transmet seguretat per a la dona.

Si l'assetjador forma part del context universitari, assegurar-nos que no es creuaran. Intentar eliminar el màxim d'incerteses explicant-li prèviament (fins i tot per telèfon si l'hem trucada per citar-la) tot allò que puguem: qui l'atendrà, on serà, la durada de la visita, etc.

Ja sigui una denúncia prèvia, una sentència, una ordre d'allunyament, un informe d'algun altre servei, etc., és convenient poder-ne llegir el contingut a fi de no fer repetir a la persona allò que ja ha hagut d'explicar prèviament.

De la mateixa manera, si és atesa en algun altre espai, caldrà fer una coordinació amb la persona professional que l'estigui atenent (psicòloga, treballadora social, advocada, etc.) també per evitar repetir preguntes que facin a la dona explicar una vegada i una altra el mateix. Abans de coordinar-nos, sempre demanarem permís a la dona.

Ja sigui atenció psicològica o assessorament jurídic, haurem de poder derivar-la a algun servei especialitzat. En aquest sentit, cal tenir sempre clares les limitacions del nostre lloc de treball i ser conscients que en algunes coses no ens pertoca a nosaltres ajudar-la. Podem oferir a l'estudiantat  de la UPC el serveis de suport i assessorament psicològic de l'Associació Conexus, servei gratuit concertat amb la UPC.

Cal fer atenció a allò que ens expliquen, fent sentir a l’altra persona que l’escoltem i la reconeixem.

El que ens explica és la seva experiència i no és la nostra feina qüestionar-la. Segurament la dona té molta por que la jutgem; cal fer tot el possible per no dir res que faci sentir a l’altra persona que qüestionem o jutgem el que ens explica.

Cal que validem les emocions que l’altra persona sent o explica, així com la seva experiència. Alguns exemples: 

• “Pel que m’expliques, veig que ho has passat molt malament, que encara t’afecta, això.”

• “Moltes noies que es troben en aquestes situacions afirmen que tenen molta por i vergonya, tal com tu mateixa dius.”

Encara que no siguin les que nosaltres hauríem esperat i/o volgut. Hem de tenir en compte que en cada moment ha fet el que pensava que era més adequat. Ella sap millor que ningú què necessita o per què fa el que fa. Que no tingui sentit per a nosaltres no vol dir que no en tingui per a ella. Novament, no és la nostra feina jutjar-la.

Preguntar si ha pogut parlar sobre el que ha passat amb alguna amiga, algú de la família, etc., i preguntar-li també què farà després de la visita.

(detecció, mesures, seguiment, derivació, etc.)

Hem de ser realistes en allò que podem oferir i no donar falses esperances.

Encara que sigui arribar fins a aquesta visita. Remarcar totes les coses que sí que ha fet per parar la violència i remarcar el coratge que té per parlar-ne i demanar ajuda:

“Sento que has estat molt valenta, amb tot el que m’expliques, per haver pogut separar-te del teu xicot.”

Agrair sempre la confiança que la persona ens fa i remarcar la valentia que suposa parlar del que parla. 

“Valoro que m’hagis comunicat això, és un acte de coratge i sé que no és fàcil; però gràcies a això, podem intentar evitar que altres noies visquin la mateixa situació.”

Sempre intentarem transmetre calma (amb el to de veu, amb la postura del cos, amb l’atenció, etc.), li donarem temps perquè se senti bé i a poc a poc li farem preguntes obertes per poder iniciar la conversa. Alguns exemples:

• ”Tens algun problema amb algun company de classe, conegut, amic o professor?”
• “Et preocupa massa alguna cosa?”
• “Et sents segura a la universitat?”
• “Has sentit alguna vegada por a la universitat?”

Així mateix, per poder fer un acompanyament adequat, en casos com aquest o en altres, calen certes habilitats bàsiques i interpersonals amb les quals necessitem comptar o que hem d’entrenar per fer de manera correcta aquesta tasca.

• Una actitud empàtica i comprensiva.
• L’escolta activa.
• Fer servir un to de veu calmat, suau i afable.
• Transmetre sensació de calma i protecció.
• Ser capaç de proporcionar contenció emocional i reconeixement.
• Permetre a l’altra persona que expressi el que sent amb les seves paraules.
• Tenir capacitat per respectar el seu ritme (no pressionar perquè faci o digui res més del que vol fer o dir).
• No manifestar l’opinió pròpia sobre el que ens expliquen ni fer judicis de valors
• Calmar emocionalment l’altra persona.
• Tenir capacitat per crear un vincle o aliança amb l’altra persona oferint-li suport de manera immediata.

Hi ha un conjunt d’actituds que és important evitar i que no ens hauríem de permetre en cap circumstància: 

• Transmetre sensació de pressa o de desinterès (mirar el rellotge, mostrar-nos nerviosos...).
• Proporcionar consells personals o directes, dir allò que hauríem fet nosaltres en la mateixa situació, menystenint les decisions preses fins aleshores per la jove o dient què és el que ha de fer a partir d’ara.
• Fer cara de sorpresa o de rebuig al seu relat. De vegades, el que ens expliquen pot impactar-nos emocionalment, però cal contenir les nostres emocions per poder contenir les d’ella.
• Enfadar-se, frustrar-se o quedar decebuts si la jove finalment decideix no sol·licitar cap ajuda o pren decisions diferents de les que pensem que serien adequades.
• Intentar “salvar” la jove contra la seva voluntat o més enllà del que demana.
• Subestimar la força de l’altre, pensar que la persona que tenim al davant és obligatòriament dèbil, fluixa, etc., o que és incapaç de prendre decisions adequades.
• No respectar-la pell que fa a la seva autodeterminació o a les decisions que pren o ha pres fins ara.
• Fer preguntes com les següents (o que transmetin aquestes idees):

“Per què no has vingut a demanar ajuda fins ara?”

“Què vas fer perquè t’agredís?” 

“Per què no vas aturar-lo abans?”

• Mai, sota cap circumstància, podem jutjar l’altra persona ni donar-li la responsabilitat de la situació viscuda.