Conceptes i sensibilització

S’entén per assetjament sexual la conducta verbal, no verbal o física de naturalesa sexual no desitjada i que atempta contra la dignitat de la persona i li crea un entorn intimidant, hostil, degradant, ofensiu o molest, o que produeix aquest efecte.

S’entén per assetjament per raó de sexe la conducta verbal o física no desitjada i que atempta contra la dignitat de la persona i li crea un entorn intimidant, hostil, degradant, ofensiu o molest, si aquesta conducta està motivada o basada en el sexe de la persona assetjada.

S’entén per assetjament per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere qualsevol comportament basat en l’orientació sexual, la identitat de gènere o l’expressió de gènere d’una persona que tingui la finalitat o provoqui l’efecte d’atemptar contra la seva dignitat o la seva integritat física o psíquica, o de crear-li un entorn intimidador, hostil, degradant, humiliant, ofensiu o molest.

les diferents formes d'assetjament es poden produir entre companys i/o companyes, i en aquest cas l’anomenem assetjament horitzontal

Quan l'assetjament es produeix entre comandament i persona subordinada, és a dir, entre persones en posicions de poder diferents, parlem d'assetjament vertical. L'assetjament vertical pot ser ascendent o descendent.

Forma d'assetjament sexual de caràcter vertical en què la persona assetjadora amenaça la persona assetjada (o l'hi dona a entendre) que si no se sotmet als requeriments sexuals perdrà beneficis, oportunitats o condicions a la feina o en la carrera.

Aquesta forma de xantatge sexual implica un abús d'autoritat i deixa a la víctima en una posició en què si s'oposa a allò que l'agressor demana s'exposa que se li negui l'accés a l'ocupació, la formació, la promoció, l'augment de salari, l'aprovat o qualsevol altra decisió sobre la feina o la carrera acadèmica.

És el conjunt de comportaments que creen un ambient intimidatori, hostil i ofensiu. Pot estar compost d’elements més lleus (bromes i comentaris) que es donen de manera continuada en el temps i, per tant, requereix que la persona ’assetjadora insisteixi i repeteixi les accions perquè es pugui considerar assetjament, però també es pot considerar assetjament ambiental una única acció segons la gravetat del comportament.

La persona que violenta no és un desconegut o algú aliè. És algú amb qui prèviament s'ha construït un vincle afectiu que se suposa que és de cura mútua i d'estima. Això fa que sigui més difícil veure l'altre com un agressor i fa més fàcil creure les promeses de canvi.

Quan parlem de violència masclista dins de la parella, poques vegades parlem d'un únic fet. Normalment, la violència s'inicia en l'establiment de patrons de control i dominació que, de mica en mica, arriben a situacions més greus.

Pel que s’ha explicat anteriorment, sovint les parelles en què hi ha una situació de violència masclista tenen una bona imatge de cara a l’exterior. El context social també exerceix pressió cap a tothom perquè mostrem sempre la millor cara de les nostres vides i explicar que en la parella hi ha problemes pot ser viscut per les dones com una espècie de fracàs personal.

El fet que existeixi un vincle afectiu i que moltes vegades l’agressor i una part de les persones de l’entorn no vegin o reconeguin aquesta violència dificulten terriblement que les dones demanin ajuda. Sovint les dones tenen por que les jutgin, altres vegades tenen interioritzat el discurs de l’agressor i, per tant, se senten culpables o responsables de la situació viscuda.

 Pel fet que és una problemàtica que té reconeixement social des de fa encara molt poc temps i pel gran desconeixement que la majoria de persones en tenen, sovint tenim un conjunt d’idees mitificades sobre la violència masclista. Què vol dir, això? Que aquelles idees preconcebudes que tenim sobre la violència ens impedeixen reconèixer com a tal les situacions que tenim a prop.

Anomenem així la successió de petits episodis o conflictes que s’acumulen i la intensitat dels quals de mica en mica es va incrementant. Poden ser comentaris despectius o queixes de l’home, conductes com menystenir la dona davant dels amics, petites discussions, diferents formes de xantatge, etc. Per si soles, aquestes situacions no semblen problemes greus, però van conduint cap a la següent fase del cicle.

Durant aquest procés, l'hostilitat de l’home va augmentant, així com l’ansietat de la dona, que sovint intenta fer coses per minimitzar o evitar el conflicte, o per passar desapercebuda.

La tensió que s’ha acumulat dona lloc a una explosió de violència, que pot tenir diferents graus de gravetat, des d’un cop a la taula o a la paret (violència ambiental), insults i humiliacions (violència psicològica), fins a una empenta o un pallissa (violència física) o una violació (violència sexual).

just després de l’explosió, l’home expressa un fort penediment i es disculpa, amb promeses que no tornarà a passar. A més a més, en aquest període sol ser molt amable i atent, fins que torna un nou període d’acumulació de tensió i es torna a iniciar el cicle.

Hematomes, lesions d’òrgans interns i fractures; autocura deficitària; automedicació, abús de l’alcohol com a refugi; dificultats en l’embaràs o avortaments; dolor i malestar generalitzat; fibromiàlgia; esgotament i cansament; dolor abdominal o toràcic; mals de cap i d’esquena; palpitacions, hipertensió, arrítmies; discapacitat; trastorns gastrointestinals, còlon irritable; dificultats respiratòries, ofecs; cremades; etc.

Por extrema, pànic; tristesa, pena; ràbia; vergonya; cansament, esgotament, sensació de no poder més; inseguretat i indefensió; impotència; sensació d’estar davant d’un problema sense sortida; dubtes, confusió, incertesa; alta ansietat, angoixa, irritabilitat; trastorns del son; culpabilitat, sensació de no ser bona parella; sensació de traïció: per parlar, per denunciar, per separar-se; descontrol sobre la pròpia vida;

Baixa autoestima i trastorns de l'autoimatge; inseguretat i indecisió; sentiments de culpabilitat generalitzats; aïllament emocional; ràbia i agressivitat mal canalitzada; dificultats per reconèixer i manejar les emocions.

Estrès posttraumàtic: ansietat, depressió, estrès alt i estat d'alerta, irritabilitat, hipervigilància, idees persecutòries, pensaments i sons recurrents, idees de suïcidi, alteracions del son, alimentació, etc.

Baixa integració grupal; poques conductes interactives i d'intercanvi, de donar i rebre; dificultats per negociar i comunicar-se; conductes poc reflexives; demandes poc adaptades.

Trastorns del vincle: dificultats per vincular-se, desconfiança vers els altres i l'entorn, ambivalència afectiva, dependència-distanciament, necessitat de control...

Dificultats per diferenciar el que està bé del que està malament, o allò que és bo d'allò que és dolent; no interiorització de normes i valors; defensa de postures discriminatòries (identificació amb l'agressor).